30 anys de la mort de Xavier Soto

XAVIER SOTO, 30 ANYS DESPRÉS DE LA SEVA MORT

Companys, companyes, amigues i amics, família de Xavier Soto,

Permeteu-me que comenci agraint els impulsors i organitzadors d’aquest acte que ens permet recordar un amic, un dirigent polític excepcional, en Xavier Soto.

El recordem 30 anys després de la seva mort. Han passat ja 30 anys d’aquell 10 de gener de 1995.

30 anys després i el recordem. No va ser president de la Generalitat, ni del Parlament, ni conseller, ni ministre, ni alcalde. Però el recordem a causa del seu caràcter excepcional. Nascut a Badalona, orgullós de les seves arrels, va mantenir sempre les idees socialistes nascudes des de baix.

Recordo encara el Congrés de la JSC en què va ser elegit Coordinador Nacional, agafant la direcció d’una organització afeblida i esquinçada. Jo mateix vaig anar a aquell Congrés sense cap ganes, m’ho havia demanat Joan Reventós amb la seva coneguda tossuderia: els avatars de l’organització estaven per sobre de disputes personals i calia mantenir viu el fil que relligava tots aquells que havien format part de la historia de la JSC. Mai agrairé prou a Joan Reventós aquella petició que vaig complir a contracor però que em va permetre conèixer una persona excepcional.

Recordo com en Xavier ens va llegir el poema d’Espriu, Indesinenter, que vol dir “sense defallir”. Un poema que va conèixer gràcies al seu admirat cantautor Raimon.

Estimem i recordem en Xavier perquè, en efecte, no va defallir mai, i no ens va fallar mai.

Va refer l’organització trencada, la va fer útil per la defensa dels interessos dels joves, especialment dels joves urbans metropolitans colpejats per la crisi, la droga i la manca d’horitzó. Va acostar l’organització a nous reptes vitals, alternatius i no discriminatoris, a l’ecologisme i al pensament llibertari, va tenir l’encert d’aprofitar el mestratge de persones com en José Ignacio Urenda i de estrènyer el lligam amb velles generacions de lluitadors com Ramon Fernández Jurado, i va seguir de prop l’evolució de l’esquerra europea,. Va saber superar de forma magistral l’artificial divisió entre obreristes i catalanistes que va estar a punt d’acabar amb la recent nascuda JSC.

Ho trobareu tot en el resum biogràfic escrit per Dani Fernández que obre el llibre que vàrem dedicar a la seva memòria 10 anys després de la seva mort. Un llibre naturalment Vermell, encapçalat per una il·lustració de Sasa Munné que dibuixa un jove aixecant un estel.

En Xavier va ser per molts motius excepcional. Va portar un Congrés de la JSC a una estació de metro en desús que lligava amb el lema del Congrés “Les sortides del túnel”. Va mantenir el “NO” de la JSC a l’ingrés d’Espanya a l’OTAN, en un context molt delicat pels socialistes.

No va ser mai indiferent: era una persona compromesa totalment amb els seus ideals. I no va deixar indiferent ningú que tingués l’oportunitat de conèixer-lo. De fet, ens va fer millors a tots aquells i aquelles que vàrem tenir el privilegi de col·laborar amb ell. Per això va ser un dirigent polític excepcional.

Era excepcional perquè era sincer, autèntic, honest i fraternal. Fidel als orígens, va posar en pràctica la màxima de Willy Brandt: “Recordeu sempre la vostra força i que cada nova època requereix noves respostes. Hem d’estar a l’alçada dels nostres temps per a fer el bé”.

Això va fer en Xavier. I per això va canviar la JSC, per això va contribuir a fer un millor PSC, per això ens va canviar a tots els que vàrem tenir el privilegi de conèixer-lo. Per això l’Escola de Formació del PSC porta el seu nom. Desgraciadament el vàrem perdre de forma molt prematura.