BLOG

Intervenció en el Fòrum Europa – Tribuna Catalunya

Gràcies, president Montilla per les teves amables paraules, clarament inspirades per la nostra amistat però també per la preocupació pel país que ens uneix i mou la nostra actuació política.

Gràcies per la nombrosa assistència. Saludo des d’aquí a Lluís Franco, Joaquim Gay de Montellà, Camil Ros, Mario Romeo, Pere Navarro, i els alcaldes i representants de món local socialista que, tot ell, ha mostrat coratge i compromís en defensa de la legalitat i la convivència, saludo en particular a Àngel Ros, Nuria Marin, Pep Fèlix Ballesteros, Antonio Balmón, i Jaume Collboni.

Vàrem haver de canviar la data d’aquest esmorzar a causa del terrabastall del ple del Parlament dels dies 6 i 7 de setembre que es va allargar fins el dia 8, que és quan estava previst celebrar aquest esmorzar.

Saben que tinc certa tendència a ironitzar però em temo que avui no serà el cas. Intentaré ser molt clar. No són dies per a filigranes.

Estem travessant una gravíssima crisi institucional de la que encara no podem calibrar l’abast i s’ha obert una fractura social que cal contribuir a tancar com més aviat millor.

Ras i curt. Els que havien de dialogar no ho han fet i l’independentisme ha decidit saltar-se la legalitat caient en el parany del “tot o res”.

Vull traslladar-vos cinc missatges.

Primer missatge. Amb nosaltres que no comptin per aquest disbarat.

Segon missatge. Infringir la llei conscientment comporta conseqüències.

Tercer missatge. Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya no ens mereixem això.

Quart missatge. Això té solució. El que està passant no és ineluctable, es pot evitar i corregir.

Cinquè missatge. M’ofereixo per posar-hi remei.

Començo, doncs, amb el primer missatge. La convocatòria de l’1-O és un disbarat i la declaració unilateral d’independència seria un disbarat encara més gran, que acabaria deslegitimant les nostres institucions d’autogovern.

Els dies 6 i 7 de setembre al Parlament la majoria independentista va perdre l’enteniment. En només 48 hores van saltar-se el Reglament del Parlament, van trepitjar els drets de l’oposició, van liquidar l’Estatut d’Autonomia i van vulnerar la Constitució. I pel que es veu ho volien fer encara més ràpid i sense soroll.

Van aplicar un corró parlamentari forçant un canvi en l’ordre del dia per incloure de pressa i corrents la tramitació del que, segons ells, són les dues lleis més importants de la història de Catalunya, van obligar a una lectura única impossible per lleis com les aprovades, van negar a l’oposició la sol·licitud d’informes als lletrats i de dictàmens al Consell de Garanties Estatutàries, i van impedir la presentació d’esmenes a la totalitat.

Els disbarats comesos i la vulneració de drets de l’oposició eren tan evidents que els lletrats del Parlament es van veure obligats a fer una nota posant de manifest aquests extrems i el Consell de Garanties Estatutàries a instàncies de l’oposició va emetre dos acords unànimes, assenyalant la vulneració de drets i fins i tot suggerint la conveniència de reclamar davant del Tribunal Constitucional, cosa que els socialistes vàrem fer dimecres i dijous mateix per cadascuna de les tramitacions impugnades.

Rebentat el procediment parlamentari, van aprovar primer la llei del referèndum d’autodeterminació. Una llei el contingut de la qual havia estat ja qualificat d’inconstitucional i antiestatutari pels lletrats del Parlament, el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya i el Tribunal Constitucional. Un llei i un referèndum, per tant, que incompleixen la primera de les recomanacions de la Comissió de Venècia del Consell d’Europa que assenyala clarament que només són vàlids els referèndums que es convoquen d’acord amb la constitució del país on es pretenguin celebrar o d’acord amb una llei que estigui d’acord amb la constitució d’aquell país.

Reformar l’Estatut requereix de 90 diputats. Per liquidar-lo sembla que n’hi ha prou amb 72.

L’Estatut diu que el règim electoral ha de comptar amb el suport d’un mínim de 90 diputats, però els independentistes convoquen referèndums i creen Sindicatures Electorals amb només 72.

Després es va aprovar la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república, que s’avança al resultat del referèndum il·legal, acaba amb la divisió de poders i diu que els temes més rellevants dependran de futurs acords amb el que quedi d’Espanya (deute, pensions, funcionaris, contractes públics…)

D’aquella sessió conservarem un sentiment de vergonya i tristesa, i les intervencions d’Eva Granados, Ferran Pedret i Joan Coscubiela que ens recordaven qüestions democràtiques bàsiques que la majoria independentista va decidir oblidar.

Curiosament mentre el govern va predicant que el Tribunal Constitucional no té cap autoritat a Catalunya, segueix presentant-hi recursos (29 afers en estudi pendents l’any 2016 impulsats per la Generalitat), i fins i tot el PDeCAT ha aconseguit finalment tenir grup al Senat gràcies al Tribunal Constitucional. I no hi han renunciat, és clar!

El Tribunal Constitucional és un àrbitre que, pel que es veu, els independentistes només volen respectar quan els dóna la raó. I, disculpin, però això no és cap broma.

Puc entendre la indignació dels que volen celebrar el referèndum de l’u d’octubre davant de les actuacions judicials que pretenen impedir-lo. Però el que no puc acceptar de cap manera és que el govern de Catalunya se’n mostri sorprès. Què es pensaven? Que els poders de l’Estat deixarien fer? És del tot legítim i raonable criticar Rajoy per tot el que no ha fet en els darrers cinc anys per arreglar o encarrilar el problema, però el govern de Catalunya no pot dir que està sorprès que el govern d’Espanya intenti que la legalitat es compleixi a tota Espanya.

I crec del tot irresponsable que ara el govern digui que la resposta vindrà “del carrer”. On és la seva responsabilitat política? Per què ara el govern vol que siguin els ciutadans els que arreglin un problema que ells han creat conscientment?

El govern català a hores d’ara ja sap que no podrà fer el que volia fer. Jo crec que ho ha sabut des del primer moment. Que no recorden el 9 de novembre de 2014? Que es pensaven que podrien tornar a enganyar el govern de Mariano Rajoy? Han passat de voler organitzar un acte de votació “com sempre” a intentar celebrar-lo “com sigui”.

Sense tarja censal, sense cens públic, sense comunicació personal dels llocs de votació, sense integrants de les meses sortejats, sense paperetes, amb urnes amagades, sense cabines de votació, sense vot per correu, amb una burla de votació a l’exterior, sense campanya del no, sense interventors i apoderats del no, sense autoritat electoral… No hi ha referèndum. Podrà haver-hi mobilització, però no referèndum. I una mobilització no habilita a declarar unilateralment la independència.

Van dir que les lleis suspeses ho emparaven tot. Van mentir i ho van fer de forma deliberada. Estan ocultant la veritat a aquells i aquelles que, de bona fe, aspiren a la independència i a ser consultats sobre el futur polític de Catalunya. I tampoc veig cap diferència amb la manipulació que amb motiu del Brexit van protagonitzar Boris Johnson i Nigel Farage quan s’argumenten els grans guanys de la independència, començant pels 16.000 M€ i seguint per la permanència en la Unió Europea.

Però vull que se m’entengui bé, per mi el principal problema del referèndum que es pretenia fer, no és el de la legalitat. El que no entenc és l’entestament en una proposta que divideix per meitats els catalans, que consagraria una divisió entre vencedors i vençuts, meitat més un contra meitat menys un. En un tema que no només afecta conviccions i interessos, sinó que afecta sentiments de pertinença i d’identitat.

No puc entendre com de forma irresponsable es posa en risc la nostra permanència i la de les nostres empreses i entitats financeres en la Unió Europea. O la minimització de tota mena de costos econòmics o en termes de seguretat jurídica.

L’ú d’octubre no només no resol cap problema, sinó que agreuja els que tenim i en crea de nous! No se m’acut un disbarat més gran.

Ja els anuncio des d’ara que nosaltres no donem cap credibilitat al que es faci l’1-O, que no reconeixem la seva legitimitat, que no donarem per bo cap mena de resultat que diguin que se’n desprèn, que no convalidarem cap actuació posterior que es fonamenti en les dues lleis avui suspeses, que recorrerem allà on calgui en defensa de les institucions i dels drets de tothom. No poden substituir el Parlament de Catalunya votat per la ciutadania per un Parlament de la República del que no formaríem part els que no en som partidaris.

Ho dic més clarament, si la majoria parlamentària vulnera la legalitat, les seves decisions ja no obliguen ningú. Passi el que passi nosaltres defensarem les institucions i les lleis que ens han fet representants de la ciutadania i no acceptarem cap iniciativa ni cap decisió que vulneri els nostres drets o que pretengui substituir la legalitat vigent de forma il·legítima.

Ja s’han comès prou disbarats i espero que no se’n cometi un d’extrem com seria la declaració unilateral d’independència que, aquesta sí, posaria en risc les institucions i l’autogovern. Espero que ningú vulgui ara sortir al balcó i proclamar la república catalana. O pensar que una majoria parlamentària, que ni tant sols arriba als dos terços pot declarar la independència quan ni tant sols seria suficient per reformar l’Estatut.

Prou de despropòsits! Prou de disbarats!

El segon missatge és d’alarma, vol prevenir problemes majors. Infringir la llei conscientment comporta greus conseqüències. La democràcia implica fer política i aplicar el Dret. Les dues coses. I no poden anar l’una sense l’altra. Certament, el govern d’Espanya, pel que fa a Catalunya, no ha fet política, sovint ha practicat l’antipolítica.

Encara recordem l’intent del PP de recollir firmes per forçar un referèndum il·legal contra l’Estatut, aquelles falques infames del PP d’Andalusia enfrontant territoris, aquelles declaracions dient que eta estava al darrera de l’Estatut. No ho oblidem i els critiquem sempre que calgui. Però també diem que el PP és ara el govern legítim d’Espanya. Ara veig que Podemos i els Comuns (Pablo Iglesias, Xavier Domènech i Ada Colau) tenen pressa per substituir a Mariano Rajoy, però obliden que la forma més ràpida d’aconseguir-ho hagués estat votar la investidura de Pedro Sánchez. Però van unir els seus vots als del PP per bloquejar-ho.

El PP sembla que comença a entendre que la única resposta al problema que tenim entre mans no pot ser el no sistemàtic, comença a entendre que només amb complir la llei no n’hi ha prou. N’és un primer indici que hagin votat a favor de crear la Comissió pel Diàleg proposada per Pedro Sánchez en el si del Congrés dels Diputats.

Però no fugim d’estudi. Per molts i molts que hagin estat els errors del PP, per molt que alguns dels errors hagin estat malintencionats, res no justifica saltar-se la llei.

Els independentistes repeteixen sovint que convocar un referèndum no és delicte. I és veritat, tan veritat com que vàrem ser els socialistes els que vàrem rectificar l’error comès pel PP en incloure-ho al Codi Penal. Però si el Tribunal Constitucional suspèn una llei, la llei està suspesa. Si el Tribunal Constitucional suspèn la convocatòria d’un referèndum, el referèndum no es pot celebrar. I si algú s’entesta a fer-ho, pot incórrer en els delictes de desobediència, prevaricació o malbaratament de recursos públics. O els que la justícia apreciï. Que si abans érem un país d’àrbitres de futbol i tothom creia saber-ne més que ningú de penalties o fores de joc, ara sembla que som un país de jutges. Qui pot apreciar i sancionar la comissió d’un delicte és el poder judicial. Ningú més.

Espanya és una democràcia amb separació de poders. Tots subjectes a la crítica, però el poder judicial és el que té la capacitat de sancionar delictes. I si algú comet un delicte no li pot estranyar que la justícia li demani comptes. I si és greu que qualsevol ciutadà se salti la llei, ho és encara més quan ho fa un governant. I és patètic que un governant es queixi quan se li exigeix que compleixi la llei. Ningú no està per sobre de la llei.

I no m’importa coincidir amb qui sigui en la defensa de la legalitat, de l’Estat de dret i de la separació de poders. Són temes de principi.

Quan John Fitzgerald Kennedy va fer complir les lleis als Estats del Sud va dir: “Els nordamericans són lliures d’estar en desacord amb una llei, però no poden desobeir-la. Ja que, en un govern de lleis i no d’homes, cap home, per destacat o poderós que sigui, i cap multitud, per rebel o tumultuosa que sigui, té dret a desobeir un tribunal de justícia. Si aquest país arribés al punt que qualsevol home o grup d’homes, per la força o l’amenaça de la força, pogués desafiar els manaments del nostre Tribunal Suprem i la nostra Constitució, llavors cap llei estaria lliure de dubte, cap jutge estaria segur del seu mandat i cap ciutadà estaria a resguard dels seus veïns”.

Més fumut és coincidir amb la reforma laboral, o amb la llei del fons de liquiditat autonòmic. Ho dic pels antics convergents que semblen patir un agut atac de desmemòria. Com quan obliden que van votar dos cops la investidura d’Aznar i els seus set pressupostos. O aquells que van votar amb el PP contra l’Estatut. O contra la investidura de Pedro Sánchez, que no només ho va fer Podemos, ho van fer també el PDeCAT i ERC.

Segueixo el fil: cal complir les lleis. I les lleis poden i han de canviar a través dels mecanismes establerts i de les majories necessàries.

Els poders de l’Estat, en compliment de la llei, impediran la celebració del referèndum, i els que s’hagin entestat en organitzar-lo poden ser objecte de sanció. No poden dir que no ho sabien, que no s’ho esperaven. Per això demano de forma emfàtica que s’aturi per part del govern de Catalunya, del president Puigdemont i del vicepresident Junqueras, la preparació de l’ú d’octubre. I que, simultàniament, el govern del PP i el president Mariano Rajoy obrin negociacions per trobar una solució dialogada.

I també dic amb rotunditat: l’esforç per part dels poders de l’Estat per impedir la celebració de l’ú d’octubre no pot en cap cas significar la limitació de drets fonamentals o la suspensió de l’autonomia. Cal filar molt prim a l’hora de suspendre actes públics o d’acusar de sedició als organitzadors de manifestacions de protesta.

La llei és la llei, però sense acceptació social suficient les lleis acaben per perdre eficàcia. Tots hem d’anar molt en compte de no afeblir la democràcia ni la confiança ciutadana en les institucions.

El meu tercer missatge és que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya no ens mereixem això.

No ens mereixem un president i un vicepresident que pensin que estan per sobre de la llei.

No ens mereixem un president i un vicepresident que només accepten les sentències quan els hi donen la raó.

No ens mereixem un president que vol que els ciutadans s’enfrontin als alcaldes i alcaldesses que volen complir la llei. President, deixi en pau els Alcaldes i les Alcaldesses!

No ens mereixem un president i un vicepresident que han oblidat que ho són de tothom i no només d’una part.

Quan des de les institucions s’atia la desobediència després no ens podem estranyar que hi hagi qui assalti un autobús turístic, inciti a l’atac contra comerços, impulsi boicots a empreses, ocupi il·legalment pisos o intenti impedir l’actuació de les forces de l’ordre.

Què hem fet per merèixer això?

No ens mereixem tenir un govern en el que els seus consellers diuen coses diferents en privat o en públic.

Si ja saben que no anem enlloc i que estem posant coses importants en risc tenen l’obligació de dir-ho i d’aturar el disbarat.

Els que saben que una declaració unilateral de independència posaria en risc les nostres institucions d’autogovern, tenen l’obligació de dir-ho. Tenen l’obligació d’aturar-la per no ser còmplices del major dels disbarats.

Portem més de cinc anys perduts, sense grans projectes, sense millorar el finançament, sense guanyar cap nova competència, perdent prestigi i capacitat de relacions exteriors. Ja fa massa temps que el president de la Generalitat no pot reunir-se amb un comissari europeu o amb un ministre de cap país rellevant de la Unió Europea.

No ens mereixem anar col·leccionant jornades històriques sense cap avenç concret.

No pot ser que ajornem la resposta als problemes concrets de la gent mentre esperem un gran dia en el que teòricament tot se solucionarà com per art de màgia.

No som només els socialistes. Mònica Oltra, la vicepresidenta del govern valencià, també aconsella que el govern català canviï d’estratègia abans de donar-se una gran patacada.

Perdoneu. Estic envejós del govern basc.

5 diputats al Congrés i una capacitat negociadora imbatible. El lehendakari Urkullu és nacionalista, sí. Però toca de peus a terra. I, per cert, es va atrevir a dir que això de l’ú d’octubre no té prou garanties.

I això em porta al quart missatge. Això té solució. El que està passant no és ineluctable, es pot evitar i corregir.

El que passa no és conseqüència de la llei de la gravetat, ni del fet que la terra sigui rodona i giri al voltant del sol.

Això que ens passa té solució. Una solució que consisteix en convocar de forma immediata unes eleccions al Parlament de Catalunya. Han passat ja els divuit mesos que constituïen el mandat democràtic de l’actual majoria que, a més, ha exhaurit el seu programa.

No ens hem de resignar a un escenari permanent de xoc de trens, amb dos governs decidits a protagonitzar un enfrontament permanent en benefici partidista però en perjudici del conjunt de la ciutadania.

No cal que ens resignem a triar entre els que defensen una independència improbable i incerta, amb grans costos en termes econòmics i, sobretot, de convivència, i els que defensen l’immobilisme.

No cal que ens resignem a un escenari d’empat d’impotències, ni tampoc a una sortida amb vencedors i vençuts.

No volem acontentar una meitat més un, aprofundint la fractura social. Volem una solució que pugui satisfer una àmplia majoria d’un 80% dels catalans i les catalanes.

Un 80% que vol més autonomia, un millor finançament i una Espanya federal capaç de reconèixer el seu caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe.

Un 80% que vol assolir objectius ben concrets:

  1. El reconeixement de la singularitat de Catalunya, que és una nació en el marc d’una Espanya que és nació de nacions.
  2. La garantia d’un autogovern fort, amb competències exclusives en matèria de llengua, educació i cultura, i la garantia que l’Estat defensarà i fomentarà totes les llengües d’Espanya.
  3. Un finançament suficient, solidari i equitatiu, que respecti el principi d’ordinalitat (perquè els que més aporten no acabin rebent menys recursos per càpita per a la prestació de serveis públics) i una hisenda federal a través del consorci entre l’agència tributaria de Catalunya i l’agència estatal d’administració tributària.
  4. Votar un acord d’aquesta naturalesa, que hauria d’estar inclòs, al final del camí, en una reforma constitucional federal.

Gent que no vol que seguim perdent el temps en querelles inútils, gent que vol que anem per feina, negociant de valent i evitant conflictes i ruptures.

Gent que vol una Catalunya pròspera, respectada, estimada i admirada.

Una Catalunya capdavantera a Espanya i a Europa.

I a Espanya s’està ja obrint l’escenari per fer-ho possible. Una majoria dels espanyols són conscients que Catalunya no ha rebut prou atenció per part del govern del PP. Que quan parlem de corredor mediterrani estem parlant també de València, Murcia i Andalusia. Que promoure el dinamisme català és assegurar el progrés de tot Espanya. Que el respecte a la singularitat de Catalunya és la millor garantia perquè sigui respectada la diversitat dels pobles d’Espanya.

Aquesta és la meva proposta. Juntament amb un ambiciós programa de rellançament econòmic i industrial, de polítiques socials, de reducció de les desigualtats, d’eficàcia de l’administració i de millora de la qualitat democràtica de les nostres institucions. Un programa que situa en primer lloc els problemes de la gent i que pensa sempre en un desplegament de polítiques de la mà dels ajuntaments. Vull que retorni el seny, l’eficàcia i els resultats.

Vull que retorni un catalanisme orgullós i pragmàtic. Vull recuperar el desig d’amplis consensos, la feina transversal, la renúncia a la imposició d’idees de part. Vull treball conjunt, acords estratègics en els temes de país. Cal desvetllar les nostres energies i aplicar-les a objectius de progrés econòmic i social.

Aquesta és la proposta que faré quan arribin les eleccions. Ho faré amb orgull en nom dels socialistes de Catalunya, i ho faré també determinat a representar a tots aquells i aquelles, cada cop més, que volen diàleg, negociació i pacte. Als que no es resignen a l’enfrontament, als de la tercera via, al catalanisme no independentista. Aspiro a rebre el suport de ciutadans que potser no s’haguessin plantejat mai donar el seu vot al PSC. En sóc conscient. Com també sóc conscient de la necessitat d’oferir una referència clara als que no volen la fractura ni es resignen a l’immobilisme. Algú m’ha dit que el PSC pot esdevenir un partit refugi. Altres parlen de vot prestat. Diguin-li com vulguin. La meva proposta parteix de la convicció i la responsabilitat.

Els socialistes estem compromesos amb la unitat civil del poble de Catalunya. Volem ser un pont que uneixi en un moment en què hi ha d’altres que estan obsessionats per dividir i trencar.

No puc deixar de pensar què hauríem pogut aconseguir en aquests darrers cinc anys si no s’hagués perdut el temps en enfrontaments eixorcs per acabar de mala manera trencant-ho tot i amenaçant amb situar les institucions catalanes fora de la legalitat.

Hi ha molt que ens hauria d’unir. Respectar la llei, respectar la diversitat, treballar pel bé comú.

La meva proposta s’adreça als catalans i les catalanes que saben que la unitat ens fa forts i que la divisió ens afebleix, als que saben que tenim la raó però que fora de la llei la perdrem i posarem en risc el més preuat: la convivència, les institucions…

A la Declaració de Barcelona que hem subscrit amb el PSOE de Pedro Sánchez hem recollit un conjunt de propostes que no cal que esperin a la reforma constitucional: la negociació dels 45 punts de Puigdemont (deixant el referèndum independentista a banda), el desenvolupament de l’Estatut vigent i la recuperació a través de reformes de lleis orgàniques d’elements erosionats per la Sentència del Tribunal Constitucional, el nou finançament, les inversions especialment en el corredor mediterrani i en rodalies, temes lingüístics, educatius, culturals i simbòlics, i suport a la capitalitat de Barcelona.

Hi ha molta feina per fer. És un camí de concòrdia i cooperació. Amb una èpica diferent: la d’un camí cert i segur, que aconseguirà resultats, lluny de falses promeses i solucions màgiques. Amb cinc anys perduts és hora d’abandonar els disbarats i les ocurrències, és hora de canviar de rumb, d’estratègia, de govern i de president.

I aquest és el cinquè missatge: m’ofereixo per encapçalar aquesta nova etapa.

Es fa difícil parlar d’un mateix en aquests termes. Em dispensaran, però he de fer-ho. Si ens calen acords, crec que sóc la persona. Si no acceptem haver de triar entre independentisme i immobilisme, crec que sóc la persona. Per establir ponts Catalunya endins, crec sóc la persona. Per establir ponts Catalunya enfora, crec sóc la persona.

Vull ser el candidat de tots i totes els que volen acord i canvi. O hauria de dir acord i canvis. O millor encara acordar per canviar.

No n’hi ha prou amb defensar la legalitat, no n’hi ha prou amb assenyalar els riscos de la independència. Cal proposar un projecte factible i engrescador. Un projecte capaç de sumar primer per multiplicar després. Un projecte alternatiu al de la resta i la divisió.

Vull convèncer a molta gent que potser mai s’ha plantejat votar un candidat socialista. Em comprometo a desenvolupar una campanya i una obra de govern inclusiva, de l’esquerra al centre, de l’autonomisme al federalisme. Vull desenvolupar un projecte socialdemòcrata amb un fort contingut social, ecològic i feminista. Vull que l’educació, la recerca i la innovació siguin els motors principals de la prosperitat i palanques d’igualtat.

L’any 2014 vaig agafar les regnes del PSC en una situació especialment difícil. Ho vaig fer per retornar al meu partit tot el que m’ha donat.

Ara m’ofereixo a encapçalar la Generalitat també en una situació difícil. Li dec al meu país. I porto tota una vida en política, que és la meva vocació, tota una vida preparant-me per un moment com aquest.

Crec que estic a l’alçada per a un moment crític com aquest que, he de dir-los-hi, hagués preferit, com molts de vostès, no haver de viure.

Els convido a acompanyar-me en aquest viatge.

No només per evitar el desastre al que ens conviden uns i altres, sinó per guanyar la batalla d’un futur pròsper i just que tenim a tocar de dits.

Moltes gràcies.

Hemeroteca

« Octubre 2017 »
Dll Mar Dim Dj Dv Ds Diu
            1
2 3 4 5 6 7 8
9 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30 31          

Per a consultar entrades anteriors al 18 d'agost de 2015, fes click aquí.

REFORMA FEDERAL

 

Socialisme i federalisme, més que doctrines convergents, han de considerar-se com doctrines complementàries, com sigui que si la primera és normativa per a la vida individual de les nacionalitats dins dels Estats complexos, la segona ens mostra el camí formal per anar agermanant dins d’Estats units d’amplitud major cada dia, fins que s’arribi a assolir el magne ideal de reunir la humanitat sencera en una gran i única família.

Rafael Campalans, fragment de l’article “Socialisme i federalisme” publicat a “Justícia social”, 1 desembre 1923

Català | Castellano | Français | English