BLOG

Intervenció en el debat sobre la llei de transitorietat

Intervenció del president del grup parlamentari socialista, Miquel Iceta, en el debat sobre la llei de transitorietat

Gràcies, senyora Forcadell; senyores i senyors diputats.

En primer lloc, potser una explicació de per què el debat ha anat com ha anat. El debat ha anat com ha anat, entre d’altres coses, perquè s’han produït dues modificacions de l’ordre del dia, s’ha pretès utilitzar l’article 81.3, des del nostre punt de vista, de forma abusiva, i se’ns han negat reiteradament els informes jurídics i els dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries que hem demanat.

En segon lloc, els volia dir que efectivament hem tingut coneixement de la suspensió per part del Tribunal Constitucional de la llei que pretenia regular el referèndum. Recordar la Comissió de Venècia, que és la que ens diu que la supremacia de les constitucions no es pot posar en dubte, que el màxim intèrpret d’una constitució és el tribunal constitucional, que hi ha l’obligació de complir les seves sentències i resolucions, i que només es poden fer referèndums d’acord amb la constitució vigent o una llei d’acord amb aquesta.

Aquesta proposició constitueix un nyap jurídic monumental.

D’entrada, el títol. Com es pot establir un règim transitori i dir al mateix temps que és fundacional? És evident quin és l’objectiu polític d’aquesta proposició: liquidar la Constitució i l’Estatut d’Autonomia, i substituir-los per un model d’escassa qualitat democràtica, no sé en aquests moments si més inspirat en Kosovo o Montenegro.

Com ja han advertit els lletrats, aquesta proposició contravé directament les resolucions del Tribunal Constitucional i, per tant, anirà directament a la paperera de les iniciatives legislatives primer suspeses i després anul·lades. I, a més, pot comportar sancions que després seran lamentades encara que en aquest cas hagin estat autoinfligides.

Ho dic en forma més planera: si els lletrats adverteixen sobre la comissió d’un delicte i no se’ls fa cas, no té gaire sentit queixar-se després si la justícia persegueix el delicte. És un absolut contrasentit.

Precisament per això voldria començar intentant respondre la pregunta que em sembla més rellevant: per què volen aprovar avui, abans de celebrar l’1 d’octubre això que vostès anomenen «referèndum», aquesta proposició? Per demostrar que va de debò? Per intentar que els que no estiguin d’acord amb aquesta proposició, amb el seu contingut, participin l’1 d’octubre? O, senzillament, perquè com que saben que l’1 d’octubre no se celebrarà el referèndum efectiu, vinculant i amb garanties, vostès el que volen és que, com a mínim, hagi quedat alguna cosa en el Butlletí Oficial del Parlament i en el Diari Oficial de la Generalitat, ni que sigui per quaranta-vuit hores.

Vostès saben que el referèndum que han promès no es pot fer. Vostès saben que no hi haurà república catalana el dia 2 d’octubre. Però, en tot cas, que quedi això escrit.

Jo crec que aquest és el gran objectiu: passar a la història encara que sigui amb una nota a peu de pàgina. Jo no m’estendré gaire en la crítica al contingut jurídic de la proposició, però vostès mateixos ja accepten que és d’un escàs rigor. Perquè, si no, no els importaria que els lletrats s’hi pronunciessin, o ens neguen un dictamen del Consell de Garanties Estatutàries…, per què? Perquè no volen que els diguin las verdades del barquero i els posin un mirall demostrant una obvietat. Escoltin, vostès menystenen els lletrats, que almenys han guanyat un concurs-oposició. Després parlarem dels membres del Consell de Garanties Estatutàries.

Escoltin, si tinguessin la seguretat de que han fet una bona feina, no els faria cap por un informe dels lletrats; no tindrien cap recança a un dictamen del Consell de Garanties. Però és que, a més, això és més evident avui que ahir. Perquè ahir amb la Llei del referèndum vostès podien tenir pressa i dir: «Escolti’m, és que això s’ha de fer abans de l’1 d’octubre i, per tant, si ens hem de petar algun tràmit o algun termini, doncs, ho hem de fer.» Però aquesta llei, un dictamen del Consell de Garanties per a una llei que s’està tramitant per via d’urgència, triga només una setmana. Podria estar perfectíssimament aprovada abans de l’1 d’octubre. Però aquí aquest no era el problema, el problema és que vostès no volien passar la ITV –prou problemes han tingut amb les ITVs, vostès– i, per tant, van decidir fer una altra cosa: anar pel «rapidillo». Jo crec que vostès, i em temo que en això hi ha una cultura hispànica molt –molt– fixada, si la razón no me alcanza, uso la fuerza. I, com que hi ha una majoria i la majoria ho pot fer tot… Però, escoltin, és que avui, el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya ens diu una cosa, que és que no hi ha cap proposició que pugui restar sense la possibilitat de demanar un dictamen al Consell –ens ho diuen.

Es diu que el Consell de Garanties dictamina sobre l’adequació a la Constitució dels projectes i proposicions de reforma de l’Estatut abans que el Parlament els aprovi. Home, si això no reforma l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, «que venga Dios y lo vea». Fins i tot diu: «L’adequació a l’Estatut i la Constitució dels projectes i les proposicions sotmesos a l’aprovació del Parlament, inclosos els de lectura única.» És l’article 16 de la Llei del Consell de Garanties Estatutàries. Per tant, vostès, per què no han volgut? Home, perquè tenen por que els ensenyin la tarja vermella.

I qui els ensenyaria la tarja vermella? Jo vull reconèixer la feina de tothom que intenta ajudar-nos per fer les coses bé, ja siguin lletrats del Parlament o el Consell de Garanties. No, no, al Consell de Garanties vostès hi han anat per la porta del darrere. No, sobre la porta del darrere no m’hi estendré. Però, diuen, és que a més els hem pressionat! Hem pressionat, sembla, el senyor Àlex Bas. Ben conegut per vostès, almenys alguns, i que va deixar molt bon record en aquesta cambra. «Heu pressionat el senyor Carles Jaume.» «Heu pressionat el senyor Pere Jover.» «Heu pressionat a la senyora Margarida Gil», proposada per l’actual Govern. Devem haver pressionat també el senyor Joan Egea, president del Consell de Garanties Estatutàries que vostès deuen conèixer molt bé. O si més no, els Demòcrates, aquests segur que sí. O el senyor Marc Carrillo, o el senyor Jaume Vernet o el senyor Francesc de Paula Caminal. Miri, no: si aquestes persones han decidit fer un acord del Ple del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya dient el que diuen, és perquè estan convençuts que el millor servei que poden fer a Catalunya i les seves institucions és dir les coses tal com les veuen. Vostès han decidit que no, que no cal. Bé. Doncs, ho farem sense el dictamen.

Ara, la nota que ens ha fet avui arribar el Consell de Garanties, diu una cosa: se’n poden anar al recurs d’empara al Tribunal Constitucional. I així ho farem. De fet, ja ho hem fet. Ho vam fer ahir, amb motiu dels drets trepitjats ahir, ho fem avui amb el motiu dels drets trepitjats avui. Però els he de dir: a mi no m’agrada haver d’anar a una institució fora de les nostres per defensar els meus drets. Jo sempre havia pensat que la millor defensa dels drets dels catalans estaria a les institucions catalanes. Em temo que em vaig equivocar.

Sobre el contingut jurídic: poc a dir.

L’article primer és contrari a l’Estatut i a la Constitució. El 2 és contrari a l’Estatut i la Constitució. El 3 és contrari a l’Estatut i a la Constitució. El 6 és contrari a l’Estatut i a la Constitució. El 7 és contrari a l’Estatut i a la Constitució. El títol segon, contrari a l’Estatut i a la Constitució. El títol tercer és contrari a l’Estatut i a la Constitució. El títol quart és contrari a l’Estatut i a la Constitució.

Per cert, títol quart: conté un capítol, que és el cinquè, que diu quin és el règim electoral català. I el nostre Estatut diu que el règim electoral de Catalunya requereix el suport d’una majoria superior a dos terços del Parlament. Ja sabem que a vostès això els és igual. Però, jo els recordo: aquesta disposició del nostre Estatut la vam posar nosaltres. Aquí, en aquest Parlament, no va ser ningú de fora que ens ho va dir. I per què? Perquè suposo que, guiats per una prudència que de tant en tant passeja pels passadissos del Parlament, vam dir: en temes en els que hauríem d’estar, si no tots d’acord, al menys una àmplia majoria, forcem que dos terços es posin d’acord. És veritat que això, per exemple, ha impedit que hi hagi una llei electoral. Però, en fi, per alguna cosa es devia fer, per garantir que una meitat no imposava el seu criteri sobre una altra meitat. I això és el que volen fer vostès amb aquesta proposició de llei.

El títol cinquè, també contrari a la Constitució i l’Estatut, i finalment, dona satisfacció plena a aquell dirigent socialista de qui es deia que havia anunciat la mort de Montesquieu. Doncs, realment, ho ha fet el Parlament de Catalunya, amb gran eficàcia, i la separació de poders ha desaparegut. El títol sisè també contrari a la Constitució i l’Estatut. El setè, també. I, finalment, la disposició final tercera, també.

Escolti’m, si vostès volien canviar la Constitució, el Parlament pot fer una proposta i aixecar-la al Congrés dels Diputats. Si vostès volien canviar l’Estatut, ens posem d’acord per dos terços i fem una proposta de reforma. Però vostès han volgut fer-ho pel rapidet.

“Si per majoria absoluta es canvien unes regles que tan sols es podrien modificar per una majoria de dos terços, la crisi pot ser majúscula. L’oposició es queixaria per un canvi irregular, a mida d’una majoria parlamentària que no té un suport proporcional equivalent entre els votants. I si no hi ha consens sobre les regles del joc, difícilment s’acceptaran els resultats. Si es busca donar una imatge de pulcritud democràtica que el món admiri, em sembla que no anem per bon camí”. I diran: «I aquesta frase tan rodona és d’ell?» No, és del doctor Xavier Arbós en un article publicat a El Periódico fa tant de temps com el 13 de setembre de l’any 2016. Potser a vostès això no els importa, però a nosaltres sí. Nosaltres volíem fer acords amplis. Hi han moltes coses de la llei… Es diu: «Els catalans volem acords i hem de poder acordar funcionaris, contractes, prestacions socials, protecció social, autoritat tributària, seguretat social amb l’Estat.» Doncs, ja es farà.

Han decidit canviar el Consell de Garanties Estatutàries. Bé, ara li diuen «consell de garanties democràtiques», que serà més potent, perquè ara farà dictàmens vinculants. Ah, sí, però sempre que no es faci per decret llei, perquè així com el Consell de Garanties Estatutàries pot entendre en matèria de decrets llei, el futur consell de garanties democràtiques ja no podrà. Per tant, si un govern no vol –com això que fan ara, vaja– que el Consell de Garanties pugui dictaminar, doncs, ho fa per decret.

El tema de la fantasia del procés constituent ja el vam discutir aquí a la Comissió d’Estudi del Procés Constituent. Vostès parlen d’un fòrum social, que no sabem qui l’integrarà, que és el que establirà un mandat vinculant sobre una assemblea constituent. A aquesta assemblea constituent m’agradaria ser-hi, ho intentaré, perquè en exercici del seu poder no serà susceptible de control, suspensió, impugnació per cap altre poder, jutjat o tribunal. Serà, doncs, finalment, només responsable davant de Déu i de la història. Em sona.

Però, mirin, jo no sé si aquest és un projecte poc madur o massa madur.

La presidenta: Senyor Iceta, ha exhaurit el temps.

Sí, si no l’importa… En fi, no, ja tallaré, perquè ja sé que no els ha agradat gaire. Després diuen que discutim poc dels continguts; jo volia parlar dels continguts. Escoltin-me, aquesta llei liquida el tema dels dos terços, perquè entre d’altres coses per reformar-la es pot fer per majoria absoluta. Brillant. O sigui, ens polim l’Estatut, ens polim el que vam decidir y tira que te vas. Nosaltres creiem que és un mal camí, però tenen vostès…, o tindrien…, o tenen, vaja, perquè ho diuen sovint, raó. Diuen: «Home, és que l’Estatut ja no és l’Estatut.» I en això tenen raó, però això ens habilita a liquidar-lo. Nosaltres ens hi abonem? Amb això vostès liquiden l’actual i fins i tot, si m’apuren, l’anterior. Vostès no tenen cap obligació…

La presidenta: Senyor Iceta, em sap greu, però ha exhaurit el temps.

Miri, el que vostè digui, que ens dóna poc la paraula al meu grup darrerament.

La presidenta: Senyor Iceta, ha exhaurit el temps en dos minuts vint-i-nou segons. Estan aquí i ho poden veure tots els grups parlamentaris, ha exhaurit el temps en dos minuts vint-i-nou segons, si us plau.

(L’orador continua parlant sense fer ús del micròfon.) …perquè vostè diu això i té raó, però vostè hauria de dir que és que com que el Grup Socialista no ha presentat esmenes té menys temps… vostè llavors hauria de tenir la valentia de dir que no hem presentat esmenes perquè vostès ens han negat el dret a presentar una esmena a la totalitat.

Hemeroteca

« Setembre 2017 »
Dll Mar Dim Dj Dv Ds Diu
        1 2 3
4 5 6 7 8 9 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30  

Per a consultar entrades anteriors al 18 d'agost de 2015, fes click aquí.

REFORMA FEDERAL

 

Socialisme i federalisme, més que doctrines convergents, han de considerar-se com doctrines complementàries, com sigui que si la primera és normativa per a la vida individual de les nacionalitats dins dels Estats complexos, la segona ens mostra el camí formal per anar agermanant dins d’Estats units d’amplitud major cada dia, fins que s’arribi a assolir el magne ideal de reunir la humanitat sencera en una gran i única família.

Rafael Campalans, fragment de l’article “Socialisme i federalisme” publicat a “Justícia social”, 1 desembre 1923

Català | Castellano | Français | English